Per què estàs tan perdut/da i com trobar-te a tu mateix/a?

És una pregunta que, si estàs vivint una crisi personal o professional, segurament t’estiguis fent.

La resposta és així de colpidora.

Com tot organisme d’aquest planeta, necessites de l’ambient per sobreviure. Així, quan nasqueres tot d’una cercares la teva mamà.

Del papà i la mamà necessitaves el seu aliment, el seu amor, i els seu reconeixement.

Si te’l donaven, et senties feliç i segur/a. Si d’alguna manera fallaven, senties por, ràbia, tristesa.

I és així com gravares en el teu subconscient el que és la por i el que és l’amor.

En funció de com et reconegueren, de com de presents o absents vas percebre ton pare i ta mare, de com et tractava la família i l’entorn,  forjares la teva autoestima.

I la clau de tot:

“Com a nin/a que eres, no podies suportar el dolor. Per això, per evitar el dolor i perquè els teus pares et reconeguessin, per adaptar-te a l’entorn, perquè t’estimessin i per protegir-te de tot el que et feia patir, aprengueres mecanismes d’evitació de contacte amb la realitat”.

Així és com començares a forjar el teu ego.

Si eres nin, et digueren que els nins no ploren. Si eres nina, et digueren que les nines no són agressives i no es queixen.

 I així és com aprengueres a desconnectar-te de les emocions. Del teu cos. De tu mateix/a.

Si eres creatiu o creativa, aprengueres que això no servia per res. I ara et costa crear.

De petit et digueren “inútil”, i ara no confies ni amb tu ni amb el que la vida et pot oferir.

Presenciares escenes doloroses sobre els doblers. T’inculcaren que havies d’estalviar i que els rics ho són perquè són corruptes o males persones. I per això, ara, et costa atreure l’abundància.

Aprengueres a no valorar cada un dels moments de la vida, perquè els teus referents no ho feien.

Vas aprendre a jutjar.

Anares a l’escola, a l’institut i a la Universitat. T’ensenyaren matemàtiques, llengües, història, dret, màrqueting. Però no t’ensenyaren a relacionar-te, a tenir confiança amb tu mateix/a, a viure des de les emocions, des de la teva autenticitat.

Et digueren que havies d’estudiar una carrera amb sortida.

I l’única sortida que has trobat és la terminal de l’aeroport de la teva ciutat, on embarcaràs en un vol que et durà a una ciutat europea amb més oportunitats laborals.

O potser el que has trobat és una entrada. La de l’oficina de l’atur, o la del despatx d’un “jefe” a qui no aguantes, a una feina que paga les teves factures però que no t’apassiona.

Aprengueres que les feines, la parella, la vivenda, tot, havia de ser per sempre. Que havies de cercar sempre la seguretat.

I te n’has adonat que no és cert. I que la seguretat no existeix.

La incertesa és el pa de cada dia.

I tu no estàs preparat/da.

I tens por al canvi. Perquè tot canvia.

I en realitat et sents molt buit/da.

I els teus pensaments viatgen entre el futur i el passat. I et costa connectar amb l’aquí i ara, amb el món. I has de fer cursos de Mindfulness.

És Normal. Si no connectes amb tu mateix/a. Com vols connectar amb el món?

La bona notícia és que és possible retrobar-te i deixar de patir.

La mala és que requereix un procés llarg i atrevit.

Ostres…l’has clavada! Però…com fer-ho?

 Obrint-te.

Connectant amb els teus valors, la teva essència, trobant el teu propòsit i la teva missió.

Perdonant-te i perdonant els altres.

Prenent consciència d’allò que tan repeteixes i et limita en les teves relacions.

Qüestionant-te i canviant les creences que t’inculcaren, que t’empassolares, però que no són teves.

Responsabilitzant-te. Fent les coses diferents. Passant a l’acció.

Canvia els teus “he de” pel “jo vull” i “jo necessit”.

Reinventant-te. Creant la vida que desitges.

Modelant el teu llenguatge, parlant des de les emocions.

Canviant i ampliant el teu auto-concepte.

Aprenent a relacionar-te.

I un llarg etcètera.

I començant amb la primera passa: tancant els ulls i respirant, perquè amb la respiració s’accedeix a la consciència.

Amb amor i gratitud,

Pere