Deixa’m fer-te una pregunta: Vius des de l’Amor o vius des del Temor?
Sabeu? Una de les grans lliçons que la vida m’està ensenyant, sobretot ara que estic exercint aquesta professió, és que les persones, quan som adultes i afrontem els canvis i la incertesa, només podem fer-ho amb èxit des del bàndol d’on no hauríem d’haver escapat mai i a on tant ens costa tornar: l’Amor. Perquè a la vida només hi ha dues opcions, dos bàndols, dues maneres de viure: el bàndol del Temor, o bé el bàndol l’Amor. Sí, talment. Així de simple. Així de fàcil. I així de complex, al mateix temps.
Aquest és el gran “Què” de la felicitat humana, què resideix en les persones que conscient o inconscientment han optat per passar el màxim temps possible en el segon bàndol, el de l’Amor.
Però… Què vol dir això de “Viure des de l’Amor” i “Viure des del Temor”?
Mirau, “Viure des de l’Amor” és quelcom més semblant a adoptar l’actitud d’un infant de dos anys, què és Amor en estat pur. L’infant, si ho reparau, no té altre mal de cap que viure en l’ara i en l’aquí. Quan ha de mester plorar, plora, i quan ha de riure, riu. S’enfadarà amb el seu germà gran, o pentura amb sa mare, o amb un company seu a l’escoleta, però en breu els haurà perdonat. Perquè s’estima i ho estima tot. El seu estat natural és la rialla, la curiositat i la decisió. Quan vol una cosa, la persegueix i, si no pot assolir-la, la demanarà amb humilitat i decisió. No existeix el concepte culpabilitat, en un infant petit. I la por, si sorgeix, només és puntual i instintiva.
Vivim des de l’amor quan adoptem actituds de compassió, consciència, respecte, coratge, empatia o auto-control. En el bàndol del temor hi trobam la por, l’enveja, la culpabilitat, la rancúnia, la ràbia o la corrupció.
A viure des de l’Amor, en el món de la Psicologia i del Coaching, en deim viure des del “Ser”.
Viure des de l’amor és viure en absència de temor, és un estat de consciència i saviesa, adquirit després d’un procés lent de creixement, en el qual entenem que tot és un, que tot emergeix d’allà mateix, del bé, i per tant no hi ha res a témer allà a fora. És un viatge de tornada a casa, de retrobar-nos amb el nostre Ser.
Però…ai, las! Aquest infant es fa gran i un caramull d’experiències, influències, creences absurdes, emocions limitants i comportaments apresos arreu forjaran la seva personalitat i donaran vida a un monstre anomenat “Ego”. Sabotejador, què en deim en el món del Coaching. Vet aquí la bèstia, el “Jo fals”, representat per un munt de cuirasses, màscares i caretes que actuen en el nostre lloc i pretenen protegir-nos i alliçonar-nos de tot el que ens envolta.
L’Ego, aquest monstre, es mou molt àgilment i amb molta comoditat en el territori de la Por, i el seus comportaments preferits són la queixa, el victimisme, la rancúnia, la por, la culpabilitat, la fugida, l’autoexigència i el judici. Li encanten les obligacions i les expressions com “No puc”, “Tenc por”, “he de”, “necessit” i, sobretot, les excuses i els “emperons”.
Quan vivim des de l’Amor vivim en el moment present i des de l’absoluta consciència. Hi vivim quan agraïm cada dia allò que som, el que tenim i fins i tot el que no tenim. Des del mode “Amor” no jutjam, qüestionam totes les nostres creences, entenem que tot és relatiu i vivim en l’acceptació absoluta de qui som i del que ens passa. Protestam, però no ens queixam. Ens perdonam i perdonam els altres, incondicionalment. Ens estimam, també, sense condicions, i tenim plena confiança en nosaltres mateixos i en que la vida ens donarà allò que necessitem quan ho necessitem.
Viure des de l’Amor és saber que ens mereixem el millor, és saber que ja som abundants, perquè som éssers complets i plens de recursos, i no necessitam trobar la felicitat i l’amor a l’exterior ni en els béns materials, ja que nosaltres mateixos som felicitat en essència. Viure des de l’Amor és viure sense resistències, gaudint de la presència de les persones i les coses, però sense aferrar-nos-hi ni necessitar-les de manera ansiosa. I sí, vivim en l’Amor, fins i tot quan perdonam, estimam i acceptam l’”Ego” com un part més de nosaltres.
Així és. Dos bàndols. Només dos, que conformem la totalitat de la nostra persona. L’“Ego” i el “Ser”. La Por i l’Amor. La Tristesa i l’Alegria de viure.
Tornar a riure, tornar a viure és triar desaprendre per tornar a aprendre a “Ser”. Aquest és el gran “Què”.
I vosaltres…¿on viviu?. M’encantaria saber-ho.
Amb gratitud i també amb “Amor” incondicional,
Pere
